L'Olivera

Pel pujol on surt el sol cada matí de primavera desafiant 
grop i llevant, hi trobareu una olivera. Ja fa molts anys 
els seus afanys amb ella un home va fer créixer. Diu que 
eren cent arbres al vent l'orgull d'aquell que els va fer 
néixer. «Senyor, no en té i cap jornaler s'acosta a 
esporgar el seu ramatge». Sola, va fent de vent a vent 
feliç de ser lliure i salvatge. No li fa por si a la tardor
 una gelada la despulla, i sempre en té prou amb el que 
plou per netejar les seves fulles. Sempre és allí... a la 
vora del camí oferint-vos la seva ombra. Ho dóna tot a 
tothom, què més es pot demanar a una vella soca. Quan neix 
un fruit és tan petit que ni els ocells gosen picar-lo. 
Pensant, potser que és el darrer, el darrer fruit i cal 
mimar-lo.
Ells cada estiu fan el seu niu al damunt de qualsevol 
branca. I l'arbre vell sent així amb ell néixer la vida 
d'una branca. I així va fent de vent a vent esperant que 
qualsevol tarda algú vindrà, la tallarà i a bocins anirà 
cremant-la. Pel pujol on surt el sol cada matí de primavera
 desafiant grop i llevant, es va morir una olivera.