D’entre valls de teranyines Vam sortir al sol de la tarda I com si la nit no portés l’alba Vam cremar-nos al capvespre I a la nit freda rosada Va calmar-nos les ferides D’aquell foc I un joc d’albes va hostiar-nos Perduts en un full de somni Tres mil fulles de tres branques Tancaren el sol per sempre I la lluna solitària Ens separà a l’un de l’altre Com la raó desfà el somni Quan ens mirem, ara, la impotència S’ha fet reina dins nostre I voldríem abraçar-nos Car l’amor tenim per sempre Però no trobem la manera Vàrem perdre-la fa llunes En un llac I el seu cos brut va rebre el meu cos pur I el meu cor brut va rebre el seu cor pur I vam unir junts la puresa per damunt de teranyines En un amor que avui es tanca Com la llum de l’últim dia Quan fa mal tornar a néixer