Pel pujol on surt el sol cada matí de primavera desafiant grop i llevant, hi trobareu una olivera. Ja fa molts anys els seus afanys amb ella un home va fer créixer. Diu que eren cent arbres al vent l'orgull d'aquell que els va fer néixer. «Senyor, no en té i cap jornaler s'acosta a esporgar el seu ramatge». Sola, va fent de vent a vent feliç de ser lliure i salvatge. No li fa por si a la tardor una gelada la despulla, i sempre en té prou amb el que plou per netejar les seves fulles. Sempre és allí... a la vora del camí oferint-vos la seva ombra. Ho dóna tot a tothom, què més es pot demanar a una vella soca. Quan neix un fruit és tan petit que ni els ocells gosen picar-lo. Pensant, potser que és el darrer, el darrer fruit i cal mimar-lo.
Ells cada estiu fan el seu niu al damunt de qualsevol branca. I l'arbre vell sent així amb ell néixer la vida d'una branca. I així va fent de vent a vent esperant que qualsevol tarda algú vindrà, la tallarà i a bocins anirà cremant-la. Pel pujol on surt el sol cada matí de primavera desafiant grop i llevant, es va morir una olivera.