Al Cafè Antic quan la cervesa
desvetlla somnis pels senzills
pugem les vinyes amb les estrelles
i fem l'amor als déus humils

Ella té uns ulls de poesia,
tu el cos de cirerer florit,
alguns festegen la Maria
mentre jo et guanyo al parxís.

Però a Bòsnia ja no hi neixen les flors
mentre aquí és maig i en Sergi canta,
plora el vent i ens sagna el cor
per tant d'horror que ens separa.

Europa creix sobre els vostre morts
mercadejant sense vergonya,
però la fredor d'aquest guinyol
mai no hi serà la cafè nostre.

Al Cafè Antic el fum s'emporta
temors i angoixes nit enllà
mentre amb el ritme de les converses
roden les boles del billar.

I quan la lluna a Sant Antoni
busca el seu lloc entre els xiprers
el poble sembla que se n'adoni
que és allí dalt només per ell.

Però a Rio encara maten infants
i algú ha pagat per cada bala,
compra el seu viure el poderós
assassinant la misèria.

La nit estén el seu trist parany
sobre els "meninos" que tremolen,
rostres que escruten la foscor
cercant l'amor que enlloc troben.

Al Cafè Antic el temps reposa
i els dits no en compten el neguit
perquè les cartes damunt el marbre
fan un dibuix massa bonic.

Temps a venir quan la tendresa
de tots plegats sigui el coixí
unint els somnis amb les estrelles
recordarem el Cafè Antic.