On està l'enemic, on està?
I on estan les panxes plenes de destins?
I on estan les panxes plenes de destins?

La ràbia ens creix i és l'única defensa
per combatre l'odi, la seua violència;
violència en forma de mitjans i grans empreses,
maquinària del sistema, del consum en sèrie.

La publicitat ens porta a un món fantàstic,
els anuncis ens borren i ens mengen tot el crani.
La pantalla ens xucla i ens desfà en mil pedaços,
convertint-nos en soldats de l'imperi del telediari.

Telefeixisme,
ets a dins, ets al fons de l'abisme!
Neoespanyolisme!

Agenolla't ràpid contra la paret,
jo et rebente la cara i tu m'ensenyes el carnet.
Interpretem les imatges que ens ensenya la TV,
i entre els seus mil canals diluïm la nostra ment.

Un ball de pals colpejant la teua pell,
pilotes de goma que et disparen al cervell,
condemnats a viure empresonats al Telenotícies,
que ens tortura tots i cadascun dels nostres dies.

Telefeixisme,
ets a dins, ets al fons de l'abisme!
Neoespanyolisme!

Quan confons
els batecs del teu cor amb els trets
d'una Kalashnikov,
alguna cosa estarà passant,
estigues preparat.
Si el teu cor cada cop batega més fort,
espera el senyal,
freda suor, dolça amargor...
cal que estigues,
cal que estigues,
cal que et mantingues...
ben fort!