Quèien llàgrimes del cel,
tarda grisa d'aire espès.
Com si ja s'endevinés
que el destí fora cruel.

Avançàvem com el vent,
l'asfalt cremant-me sota els peus,
cap un camí confús, incert,
no va trigar a posar el seu preu.

Aquell revolt i el meu despit
sense avisar ja havíen decidit
que era el moment
de fondre el teu temps.

I no em puc treure del cap
el record d'aquell esglai
dels teus ulls en avisar-me
que era el nostre darrer instant.

I a miques va anar-se apagant
la teva vida entre les meves mans.
La meva es va enfosquir des d'ençà.

Donaria el meu alè
per acaronar un cop més
la teva pell.
Tot és ple de no res.
I els perquès ara desfets
quan em llevo i tu no hi ets.
I faria el que calgués
per sentir una vegada més
la teva veu rient, dient
que tot això noés cert,
que ja torno a estar despert.

On ets, si em veus, apropa'm fins a tu.
Un batec en senyal que no em tens lluny,
...la nineta dels meus ulls...

Donaria el meu alè…