Plorant de costat
La terra tremola dins meu
Si plorés a l’inrevés m’ompliria els ulls i en faria llacs, com en el que ara m’arrossego
Ni m’hi ofego
El cansament d’un vellet, que plora al revés, i parla amb la pell
Té les mans arrugades, i l’amiga
El cel pampallugueja, busca l’àvia
Tot és clar un instant de cada tres
Els arbres se’ls empassa el bosc i els mastega molta estona
La bogeria té aquestes coses
L’Haixix és pur petroli avui
La guerra del Golf al Marroc
La guerra de l’Opi al laboratori
Demà plourà i les claus, les claus de casa no es trenquen mai
I jo les llenço, les deixo fer
Quan tornis a casa potser ja no hi seré
La mort és cada vegada més lluny i l’espai esdevé ridícul
Les coordenades del temps i de l’espai formen un nus a l’estómac del món. Taquicàrdies intemporals
Coàguls sense volum ni precisió
La terra, li falta ferro, tot és groc
Demà, com avui, el llit serà més lleuger que mai
I tu com un cargol, arrossegant el teu cos estàtic, inútil
No vols ser un llimac
I jo t’entenc
No és bonic ser un llimac
I a més, si demà no plou, qui cuidarà l’hort?
Jo sempre vinc de l’hort
Jo sempre passejo pel vall calent
Però i si demà plou?
Qui cuidarà l’hort?