No, no puc deixar-te,
formes ja part del meu desastre.
Sobreviu la lluerna a la terra subalterna,
veig l'horta cada matí il•luminar-se.

Enmig la plaça, el cor, travessant l'assagador.
Ací he aprés a desmuntar-me,
a no creuar més enllà de les vies,
de les línies on volia situar-te.

Les casualitats i un crit m'assalten de vesprada
i acabem esmorzant, a la matinada,
entre el silenci de les façanes
quan les veïnes no badallen.
Encara sonen les primeres campanades.
No puc deixar-te ara que ens hem mostrat les cartes,
m'encisa rebolcar-me a les teues entranyes.

Ací no em pariren, però ací estic, ací visc
orgullós i agraït de que em volgueres acollir.
Ací no em pariren, però ací estic, ací visc,
en quatre cantons el món, al califat no hi ha malsons.

I avui, avui em gite en tu,
per poder aparcar les solituds
i refer-me a esta menuda pàtria,
que a dies viu a mig camí de la desgràcia.

Torne a casa sol i el ciment ens vol
atrapar, ofegar a l'erm paisatge.
Haurem de fer més gran l'hort, més fort.
Subvertint, assaltant cada marge.

Sent maletes i xiquets retronant a la calçada,
banda sonora dels migdies de tornada
de poble a poble entre les andanes.
No puc fugir d'este miracle
que m'ha donat tantíssimes bones jugades.
No puc deixar-te ara que ens hem mostrat les cartes,
m'encisa rebolcar-me a les teues entranyes.

Ací no em pariren, però ací estic, ací visc
orgullós i agraït de que em volgueres acollir.
Ací no em pariren, però ací estic, ací visc,
en quatre cantons el món, al califat no hi ha malsons.